AUTORS I TEORIES
L’escola nova o escola activa (Ferrière, 1913)
Adolphe Ferrière, sociòleg centrat en la psicologia, actuà de pedagog i politòleg.
Va viatjar per escoles de nova pedagogia i va sintetitzar els 30 punts de l’Escola Nova
Decroly, 1907: Globalització i centres d’interès
Ovide Decroly va ser un metge que va crear un institut a casa seva, i que observant científicament els infants deficients, va establir un sistema d’educació per a infants «normals» i així crear l’Escola de l’Ermitage
La globalització identifica el procés pel qual aprèn l’Infant. Es copsa la globalitat i progressivament es van veient les parts. Tres passos en l’aprenentatge: observació; associació amb d’altres fets i situacions i producció de l’Infant.
És per aquest motiu que l’aula de la classe ha de ser un taller, on els infants estan organitzats com una república escolar. El mestre ha de presentar els coneixements de les matèries integrats en un centre d’interès o projecte. Aquests coneixements que el docent presenta, s’han de limitar al nen. És per això que el docent observa l’alumnat i va dotant de conceptes els seus caps.
Montessori, 1907: Desenvolupament i maduració de la primera infància a la llar d’infants i al parvulari
Maria Montessori, és una metgessa dedicada a la infància, és considerada pedagoga. Impulsà les cases d’infants —no escoles—, per potenciar el desenvolupament biopsicològic de l’Infant. És l’ inici de la biologia de l’educació.
La maduració de les capacitats està associada al desenvolupament psicomotriu i de manera experimental es construeix el llenguatge que va configurant el pensament.
Per aquest desenvolupament existeixen unes lleis i l’educació no pot canviar la naturalesa, sinó que ha d’acceptar-la i atendre la diferència ajudant. Són importants l’educació sensorial que consisteix en l’experimentació directa, els bons hàbits, el silenci com activitat i un bon ús del material didàctic. A més d’això, els infants han d’aprendre a col·laborar i ajudar-se mútuament.
Kilpatrick, 1918: Mètode de projectes
Segons el mestre Kilpatrick, l’aprenentatge s’ha de basar en experiències significatives i així l’estudiant que comprèn planifica i produeix amb iniciativa. Aquest mateix, ha de seguir quatre fases: proposta,
planificació, elaboració i avaluació. El professor l’acompanya però l’estudiant du la iniciativa.
Aquesta és la construcció de la metodologia de projectes sobre l’experiència escolar.
El mètode de projectes segueix l’esquema general del mètode científic aplicat a l’ensenyament
Els projectes estan de moda encara que no s’hagi estudiat a fons el mètode de projectes.
També, és important posar l’accent en les quatre fases i no es pot fer un sol projecte durant el curs. Si es fan diversos projectes, cada vegada es planificarà millor.
On potser s’ha consolidat millor el mètode de projectes és en l’àrea curricular de tecnologia de l’educació secundària.
Parkhurst, 1920: Pla Dalton d’individualització i contractes
Hellen Parkhurst va ser una mestre que va crear el Pla Dalton, que era per la individualització de l’aprenentatge de cada alumne en cada matèria.
Aquest programa d’aprenentatge consistia en que l’alumne feia unes unitats segons les seves capacitats i els docents l’orientaven i l’ajudaven.
En aquest programa no es fan servir els llibres de text, sinó guions didàctics i indicacions de consulta bibliogràfics, el que feia que l’alumne dugués un control de la seva feina en un full que el professor revisava cada dia, hi ha molt treball individual tot i que també organitzen grups de nivell similar per posar en comú.
El Pla Dalton trenca amb el model d’ensenyament tradicional i opta per una major individualització de l’aprenentatge fonamentada en la col·laboració entre companys i mitjançant no llibres sinó webs.
Washburne, 1920: Sistema Winnetka amb programa mínim i programa de desenvolupament
Washburne, 1920: Sistema Winnetka amb programa mínim i programa de desenvolupament
Washburne va ser el superintendent de les escoles de Winnetka mentre va ser director a la primera escola on assajava el sistema. Amb la idea que tota la classe fes la mateixa activitat, ignorant
el nivell mental i la diversitat d’aptituds dissenya un doble programa. El programa
mínim, el contingut necessari per a la vida pràctica i activitats funcionals de les matèries bàsiques.
Un segon programa, per contribuir a la maduració i desenvolupament del talent individual de l’alumne amb activitats de grup i creatives.
Harmonitza la perspectiva individual i social de l’Infant. Quatre principis: dret a desenvolupar aptituds i a adquirir coneixements; dret a viure una vida plena i alegre; el progrés de la humanitat depèn del
desenvolupament dels individus; el bé de la societat depèn de la intensa consciència social individual.
Els alumnes amb possibilitats no s’han de sentir frenats i han de poder aprendre amb iniciativa
i creativitat i els alumnes amb dificultats han de ser atesos
més directament amb una feina clarament pautada
Petersen, 1924: Pla Jena per a grups d’alumnes de diferents edats
Petersen va impulsar l’Escola Experimental de Pedagogia. En aquest, no es fan grups homogenis d’edat o nivell, sinó que s’organitza de manera familiar amb grups de nens i nenes de tres edats diferents que aprenen junts guiats pel mestre.
Són grups evolutius amb tradició i renovació de la dinàmica de grup, estables i sense competivitat perquè aprenen a respectar les diferències naturals.
Apart, les feines les fan en grups de 3 o 4 per interessos i amistat, treballen ajudant-se en la feina individual i cooperant en grup mentre el mestre atén individualment i els anima.
Cousinet, 1920: Mètode de treball lliure en grups i càrrecs socials
Cousinet és un pedagog que va fonamentar la pedagogia en l'experiència, alhora que va ser un gran observador dels alumnes i dels professors a l'aula.
Va fer una sèrie d'aportacions pedagògiques com ara:
- Mètode de treball lliure per a grups, on el mestre proposa i dóna materials i els alumnes s'organitzen
- El joc com a activitat de desenvolupament i aprenentatge
- L’Infant és persona i cal fer-li confiança
- Canvia la pedagogia de l’ensenyament per la pedagogia de l’aprenentatge
- Critica els exercicis típicament escolars: lectura sil·làbica, la gramàtica, el dictat.
- Són indissociables la pedagogia de l’aprenentatge i la pedagogia de la socialització
- Tot mestre accepta que s’ha de fer més treball en grup
- Els càrrecs són un element important del sistema pedagògic, càrrecs de classe i càrrecs d’escola. Són rotatius.
- Aprendre a aprendre.
R. Steiner, 1921: Pedagogia antroposòfica i no autoritària. Escoles Waldorf
Steiner va ser un filòsof humanista que reafirmà els principis de llibertat, igualtat i fraternitat per a la construcció social
El seu inici coincideix amb la difusió de l’Escola Activa i n’adopta,
Creia que en educació s’han de reconciliar ciència, religió i art.
Els principis pedagògics són els de l’Escola Activa.
- Primera infància: aprenentatge simbòlic i a través del joc, del ritme i de la dansa.
- Segona infància: descoberta del món fent aprenentatges concrets amb curiositat extrema i col·laboració amb els altres.
- Adolescència (associació de coneixements concrets en explicacions generals, teories i síntesis)
Les formes organitzatives pròpies de les escoles Waldorf són:
continuïtat del mateix mestre, educador durant anys; només dues hores diàries
dedicades a l’aprenentatge d’una matèria bàsica en períodes de quatre setmanes, formació pròpia
dels educadors que han d’identificar-se amb la filosofia de la institució, participació intensa dels
pares en la vida institucional.
Freinet i CEL/ICEM, 1927-1980: Tècniques de l’Escola Moderna amb la impremta
Freinet organitza l’aula en diferents taules de treball i els alumnes de diferents edats poden realizar diferents activitats.
La durada de treball individual es completa amb sessions col·lectives de lectures. Hi ha una gran base teòrica. La intuïció de Freinet sortia de l’observació del treball i de la cultura del seu temps.
La impremta premsa suposava una motivació per escriure , corregir ortografia i ser gratificat.
La ràdio va entrar a l’aula per així escoltar i transcriure allò que escoltaven. Les aportacions de Freinet són conegudes però no estan del tot compreses, ja que va utilitzar tècniques concretes. Això suposa un canvi en l’aula i un canvi en l’escola.
A l’escola són importants les relacions i la comunicació per a la integració social. L’educació per a la ciutadania es necessària, però desapareixerà sinó es fa a les escoles. Es dedica poc temps a la creativitat artística.
La UNESCO va crear un informe anomenat "Aprendre a ser" orientat a canviar l'escola tradicional, tot i que encara està per complir. Aquest informe consisteix en: analitzar l'educació (les seves despeses, programes educatius...) pensar en el futur i els possibles interrogants (investigació del cervell o la pedagogia com a ciència) i en la ciutat educativa (utilitzar tots els recursos i persones de la ciutat per educar als nens).
Després de l'aprovació de la Carta de Ciutats Educadores (1990) la ciutat educativa es deixa de veure com una possibilitat i es converteix en un compromís. Moltes són les ciutats que es vinculen al projecte, però hi ha hagut pocs canvis reals, ja que són els professors els que han de disposar d'aquests recursos de la ciutat per poder orientar als seus alumnes.
La ciutat educativa, la gran intuïció: tots els recursos de la ciutat i totes les persones per educar els infants. La ciutat pot impulsar polítiques educatives, solidaritat, cooperació i intercanvi d’experiències.
La ciutat educadora també ofereix activitats que no ha de ser necessàriament en horari escolar per apropar la ciutats als infants i joves, pot ser en família o grup d'amics.
També té l'anomenat aprenentatge servei, en que el joves s’encarreguen de determinats serveis de la ciutat ( actualitzar pagina web, ajuda extraescolar a infants...) Cal facilitar al joves l’entrada als actes culturals amb preus més reduïts.
