Valoració Personal:
Vivim en una societat de vertigen. Els canvis se succeeixen davant els nostres aclaparats ulls a un ritme frenètic: el que ahir valia, avui ha quedat antiquat, obsolet.
La societat de la informació ha irromput amb força a les nostres vides, sembrant el caos al seu pas i oferint una quantitat tan gran d'estímuls que poca gent és capaç d'assimilar, almenys en la seva totalitat.
La informació plou per tot arreu i, qui no és capaç de seleccionar-la, d'una manera crítica i personal, pot arribar a ofegar-se. O, el que és pitjor, ser presa de les manipulacions dels mitjans de comunicació. A les escoles s'estan oferint als nens i nenes uns coneixements i unes directrius que, probablement, no els hi serveixin en el futur. De fet, potser ja no els hi serveixen al finalitzar el curs! Aquesta societat gira tan de pressa que la informació queda desfasada abans, fins i tot, de ser publicada o memoritzada.
Crec, per tant, que el major desafiament del professor del segle XXI ha de ser abordar aquest problema. Necessitem nens capaços de pensar per si mateixos, de replantejar la informació que reben, seleccionar allò que realment necessiten i aplicar-lo a la seva manera. S'equivocaran, segur. I, necessàriament, caldrà adaptar el procés d'aprenentatge a les característiques i capacitats de cada alumne. Però només d'aquesta manera sabrem que estan aprenent d'una manera significativa, necessària per poder arribar a participar activament en la societat.
Si els ajudem a "aprendre a aprendre" millorarem les seves possibilitats d'èxit i els seus recursos davant un futur tan incert.
Volem, a més, nens autònoms, desperts, audaços, vius. En definitiva, volem nens. No mini-versions d'adults cansats, avorrits del seu treball de vuit a cinc, sense capacitat de decisió ni imaginació.
Treballem a una escola cada tarda i estem farts de veure el que anomenem "nens robot". Estan tan acostumats a rebre ordres i directrius tancades que són incapaços de funcionar sense elles. La sobreprotecció que reben els talla les ales, els impedeix ser creatius, sorprendre i sorprendre's a si mateixos.
Creiem fermament que cal potenciar aquesta creativitat, ja que és un tresor molt gran que tenen els nens i que, malauradament, es perd progressivament amb l'edat.
Per tant, és important que busquem aquesta figura de "nen / a artista" en comptes d'aquest "nen / a robot".
En aquesta mateixa direcció opinem que és bàsic que donem, d'una vegada per totes, la mateixa importància als dos hemisferis del cervell.
Fins ara, l'educació ha posat especial èmfasi en la meitat esquerra, la lògica, la lineal, l'analítica. Tradicionalment, la part dreta, encarregada de la percepció global, la imaginació, l'espai, la intuïció, ha quedat en un segon pla.
Potser, hi ha un interès general (com en el cas dels "nens robots") en modelar un tipus de personalitat determinada, gris i manipulable, que accepti sense masses preguntes ni queixes el funcionament de la societat.
Però, si de veritat volem millorar l'educació hem de prestar atenció a aquest punt. En una conferència sobre creativitat Ken Robinson es pregunta perquè l'educació es centra de cintura cap amunt, especialment al cap i més concretament a la part dreta del cervell. Per què les matemàtiques són més importants que el ball? Irònicament ens explica com els professors d'universitat veuen els seus cossos únicament com un mitjà de transport per als seus caps.
Al segle XXI ja no ha d'existir la idea d'educació com un mitjà per generar treballadors especialitzats (propi de l'època de la industrialització) sinó que hem de procurar una educació molt més global, potenciant totes les habilitats dels nens i aprofitant aquelles que els motiven més (ballar, cantar, moure-es ...) per millorar el seu aprenentatge.
L'idea de 20 nens asseguts en una cadira, escoltant a un professor que recita mentre escriu en una pissarra, és completament antinatural i llunyana als interessos del nen. Això ha de canviar i, de ben segur, millorarà enormement l'aprenentatge dels alumnes.
Finalment, ens agradaria destacar un últim punt que considerem important pel que fa a l'educació del segle XXI. El mestre ha de ser capaç de crear un fil conductor entre les diferents competències i assignatures (si és que aquestes continuen existint) de manera que els alumnes trobin relació entre elles i puguin crear esquemes de coneixements als seus caps, aprenent, per tant, de manera més significativa.
Algunes eines que haurien d'utilitzar són l'aprenentatge basat en problemes o estudis de casos on els alumnes haguessin d'utilitzar les seves habilitats crítiques al mateix temps que posen en funcionament diverses competències i utilitzen coneixements de diferents matèries.
La societat de la informació ha irromput amb força a les nostres vides, sembrant el caos al seu pas i oferint una quantitat tan gran d'estímuls que poca gent és capaç d'assimilar, almenys en la seva totalitat.
La informació plou per tot arreu i, qui no és capaç de seleccionar-la, d'una manera crítica i personal, pot arribar a ofegar-se. O, el que és pitjor, ser presa de les manipulacions dels mitjans de comunicació. A les escoles s'estan oferint als nens i nenes uns coneixements i unes directrius que, probablement, no els hi serveixin en el futur. De fet, potser ja no els hi serveixen al finalitzar el curs! Aquesta societat gira tan de pressa que la informació queda desfasada abans, fins i tot, de ser publicada o memoritzada.
Crec, per tant, que el major desafiament del professor del segle XXI ha de ser abordar aquest problema. Necessitem nens capaços de pensar per si mateixos, de replantejar la informació que reben, seleccionar allò que realment necessiten i aplicar-lo a la seva manera. S'equivocaran, segur. I, necessàriament, caldrà adaptar el procés d'aprenentatge a les característiques i capacitats de cada alumne. Però només d'aquesta manera sabrem que estan aprenent d'una manera significativa, necessària per poder arribar a participar activament en la societat.
Si els ajudem a "aprendre a aprendre" millorarem les seves possibilitats d'èxit i els seus recursos davant un futur tan incert.
Volem, a més, nens autònoms, desperts, audaços, vius. En definitiva, volem nens. No mini-versions d'adults cansats, avorrits del seu treball de vuit a cinc, sense capacitat de decisió ni imaginació.
Treballem a una escola cada tarda i estem farts de veure el que anomenem "nens robot". Estan tan acostumats a rebre ordres i directrius tancades que són incapaços de funcionar sense elles. La sobreprotecció que reben els talla les ales, els impedeix ser creatius, sorprendre i sorprendre's a si mateixos.
Creiem fermament que cal potenciar aquesta creativitat, ja que és un tresor molt gran que tenen els nens i que, malauradament, es perd progressivament amb l'edat.
Per tant, és important que busquem aquesta figura de "nen / a artista" en comptes d'aquest "nen / a robot".
En aquesta mateixa direcció opinem que és bàsic que donem, d'una vegada per totes, la mateixa importància als dos hemisferis del cervell.
Fins ara, l'educació ha posat especial èmfasi en la meitat esquerra, la lògica, la lineal, l'analítica. Tradicionalment, la part dreta, encarregada de la percepció global, la imaginació, l'espai, la intuïció, ha quedat en un segon pla.
Potser, hi ha un interès general (com en el cas dels "nens robots") en modelar un tipus de personalitat determinada, gris i manipulable, que accepti sense masses preguntes ni queixes el funcionament de la societat.
Però, si de veritat volem millorar l'educació hem de prestar atenció a aquest punt. En una conferència sobre creativitat Ken Robinson es pregunta perquè l'educació es centra de cintura cap amunt, especialment al cap i més concretament a la part dreta del cervell. Per què les matemàtiques són més importants que el ball? Irònicament ens explica com els professors d'universitat veuen els seus cossos únicament com un mitjà de transport per als seus caps.
Al segle XXI ja no ha d'existir la idea d'educació com un mitjà per generar treballadors especialitzats (propi de l'època de la industrialització) sinó que hem de procurar una educació molt més global, potenciant totes les habilitats dels nens i aprofitant aquelles que els motiven més (ballar, cantar, moure-es ...) per millorar el seu aprenentatge.
L'idea de 20 nens asseguts en una cadira, escoltant a un professor que recita mentre escriu en una pissarra, és completament antinatural i llunyana als interessos del nen. Això ha de canviar i, de ben segur, millorarà enormement l'aprenentatge dels alumnes.
Finalment, ens agradaria destacar un últim punt que considerem important pel que fa a l'educació del segle XXI. El mestre ha de ser capaç de crear un fil conductor entre les diferents competències i assignatures (si és que aquestes continuen existint) de manera que els alumnes trobin relació entre elles i puguin crear esquemes de coneixements als seus caps, aprenent, per tant, de manera més significativa.
Algunes eines que haurien d'utilitzar són l'aprenentatge basat en problemes o estudis de casos on els alumnes haguessin d'utilitzar les seves habilitats crítiques al mateix temps que posen en funcionament diverses competències i utilitzen coneixements de diferents matèries.
Com diu l'autor "mai no tindrem una capacitat d'aprendre tan gran" com a l'escola. És per això que si aconseguim que durant els anys escolars, els nens i les nenes aprenguin eines i estratègies que els ajudin a pensar, treballar autònomament, raonar i argumentar opinions, explotar les seves habilitats i destresses... estarem permetent-los que puguin seguir aprenent, de manera individual i personal, un cop fora de l'escola, quan aquesta capacitat d'aprendre ja no sigui tan gran.
Només d'aquesta manera podrem ajudar-los a ser membres actius d'aquesta societat i factors diferencials de cara al futur de tots i totes.
Només d'aquesta manera podrem ajudar-los a ser membres actius d'aquesta societat i factors diferencials de cara al futur de tots i totes.
